L'experiència basca

Molts dies sent a dir coses relacionades amb el País Basc, i que només fan que parlar mal d'allà, que si ara li boten foc a un caixer, que si ara posen un cotxe preparat per esclatar, que si fan una manifestació i acaba a pedrades... Jo vaig tindre la sort de viure dos setmanes allà, fent una cosa que a qualsevol que li ho conte es queda estobat, però que realment ho vaig fer amb molt de gust i que si puc tornaré a repetir. Aquella experiència em serví per conéixer més a fons aquella societat i poder traure'm jo mateix les meues pròpies conclusions.

Tot va començar ja fa vora 3 anys (fotre com va de ràpid açò!), quan jo estava vivint a Barcelona i vaig decidir apuntar-me a un curs d'euskera. Era una cosa que feia temps que tenia en ment, però que mai havia pogut fer perquè a València no es donen classes enlloc. Volia conéixer aquella llengua tan estranya, tan antiga i que encara es conservava allà dalt a la vora del Cantàbric. Laboralment em servia per poc, però a la fi, només pensava enriquir-me i conéixer aquella llengua i cultura.

Em vaig traure el primer de l'EOI de Barcelona, i com que l'any següent ja me'n vaig tornar (ai la terreta si estiraaa), no vaig poder continuar. Això si, les primeres vacances que vaig poder, me la vaig arrear cap allà a fer un barnetegi. Així és com li diuen al centre on s'estudia intensament euskera i on els alumnes només parlen euskera. Jo anava acollonadet, perquè no dir-ho, doncs amb un curs d'euskera no hi ha prou per mantindre converses mínimament acceptables. Així i tot, em vaig apuntar al nivell més baix i vaig dir, ja vorem que passa...

Per no entrar més en detalls, he de dir que el curs el vaig passar molt bé, en les converses en defenia com podia (i auxiliant-me amb el castellà de vegades) i que vaig fer molt bons amics de Biskaia! Això de trobar-se un valencianet (i de la Ribera, tu!) per allà dalt els xocava, però a la fi supose que també trencarien un poc el nostre estereotip (de pperet i camp de golf..) i vorien que pertot arreu hi ha de tot. Jo vaig fer el mateix, i vaig comprovar que allà hi ha molt bona gent i que no tots es dediquen a fotre-li pedrades a la policia ni cremar caixers, ni molt menys. Un altre dia continuaré contant... Mila esker eta ikusiko dugu!!

Mira que som cabudets els valencianets!

De tant en tant em toca fer de servei d'atenció telefònica (últimament molt), i em trobe amb la realitat lingüística del nostre País. La gent d'Alacant cap avall sol parlar majoritàriament en castellà, a València ciutat i voltants alguns et trobes parlant valencià i a Castelló la cosa és mig mig. Per la resta, la cosa és com toca, a les comarques castellanoparlants parlen castellà i a les valencianoparlants valencià (majoritàriament). A més a més, em trobe amb alguna sorpresa de gent castellanoparlant que fa l'esforç de parlar en valencià una vegada sent el "Bon dia" de rigor. Tot i això, cal remarcar que són els menys. A més, quan els dius que et dius Josep.. yuuuuu queee? I repetisc, fins que s'enteren :) .

Intente seguir una forma de respondre que faça parlar-me als valencianoparlants en valencià, ja que almenys als castellanoparlants ja els pots dir "Bon dia" que "Good Morning" que et contestaran igualment en castellà... Alguns valencianoparlants fins i tot sentint "bon dia", et parlen en castellà (els més propensos els que viuen a prop de l'àrea metropolitana); pel que sembla l'administració pública no té a cap Deu que sàpiga parlar cosa diferent al castellà i la gent ni ho intenta. Ara bé, en aquest cas continue la conversa tranquil·lament en valencià (mig intuició de sentir l'accent mig intuició de saber d'on toquen) i a la fi se'n passen al valencià, fins i tot amb comentaris de l'estil "ah, què parles valencià...". Aiiiii senyor quin cap!

I finalment, comentar el cas del senyor Juan, que parlava en castellà fins que un dia després de parlar-li en valencià (normalment li parlava en castellà, però veient que tenia uns cognoms més valencians que pa que...), es decidí a parlar-me en valencià. Li va costar, però al capdavall el parlava molt bé. I jo no em vaig resistir a preguntar-li perquè no me n'havia parlat abans. Em digué que a casa dels pares sempre parlava en valencià, però es veu que el valencià es quedava just allà, a casa (típic capitalí reprimit lingüísticament i que pensa que el valencià serveix per ben poc). En fi, històries de valencianets per pegar-li voltes...

Açò és una d'eixes coses que comences amb totes les ganes del món, amb l'objectiu de ser un bon blogger i editar articles prou a sovint. Certament fins ara no ha estat així, i m'he enrecordat casualment que tenia un blog fa una estoneta... I he pensat, perquè no, vaig a escriure alguna cosa.

Continue pensant que açò no m'ho llig ningú, cosa que implica que açò és un diari personal en tota regla, i no com eixos que reben milers de visites i es fan fins i tot rics contant les seues històries! A més a més, tinc el coratge d'escriure en la nostra maltreta llengua, que a més de minoritària és minoritzada (en molta part de culpa per culpa nostra!), però que tot i això parlem prou gent de Salses a Guardamar.

En tot eixe temps que no he escrit, m'han passat prou coses, res fora de l'extraordinari, però si com a mínim coses dignes de contar. A l'estiu vaig agafar les vacances i les vaig aprofitar per visitar al meu germà que viu a Alcorcón (Castella, a vora Madrid) i per viatjar a Euskal Herria amb uns quants amics, que per cert, quins amics :P ! Penjaria una foto de mostra, però ara mateix no en tinc cap a mà. Ho faré quan puga, doncs de totes formes els meus lectors no crec que es senten defraudats :) .

A banda, també he tingut temps de fer excursionetes arreu del País (Bicorp, l'Alcúdia de Veo, el Montcabrer, ...), acabar de categoria el curset de francès (que ja és a punt de començar de nou) i fer algunes escapadetes de concertet a Xàbia o a Sagunt a vore al gran Toni i a la Pobla de Farnals a menjar caldereta. De passada, ja puc dir que he estat al Camp de Morvedre i he conegut una miqueta millor l'Horta Nord, que la tinc molt descuidada.